Els contes

      1. Cerca informació sobre els contes. Definició i característiques generals. Després en cerques un i el penges al teu blog amb un resum del mateix.
Un conte és una narració escrita en prosa, generalment breu. Els contes poden ser tant de caràcter fictici com real. El conte en tant que gènere (o subgènere) literari té les seves pròpies característiques; és una forma destacada dins de la narrativa breu i a diferència de la novel·la presenta una màxima concentració narrativa i una major intensitat. Compta una il·lustre tradició escrita de segles a la qual caldria afegir una important tradició oral.
El conte pot presentar diferents formes:
Els contes tradicionals vénen de la tradició oral de cada cultura i acostumen a tenir elements meravellosos i a ensenyar una lliçó moral. També se'ls coneix com a contes de fades o conte popular. Els contes populars es caracteritzen per l'ús d'un llenguatge molt col·loquial i de diverses fórmules d'encapçalament i d'acabament: Una vegada hi havia..., Temps era temps..., I van ser feliços i van menjar anissos, Catacric-catacrac, conte acabat... etc.

• Els "Exemples" procedents de l'edat Mitjana, utilitzats pels predicadors també amb un clar objectiu alliçonador.
• La "Faula o Apòleg" on els protagonistes són animals que també donen una lliçó moral. En trobem ja exemples al segle VI a.C amb Isop.
• Els "Fabliaux" que eren contes còmics i satírics, com a tall d'exemple tenim el Decameró de Boccaccio i Contes de Canterbury de Geoffrey Chaucer
• El "Lai" conte amorós amb elements fantàstics.En són molt coneguts els Lais de Maria de França.

El conte literari, en canvi, es distingeix d'altres formes narratives com la novel·la bàsicament per l'extensió (s'acostuma a prendre com a mesura el fet que es pugui llegir d'un sol cop, tot i que els límits no són exactes). Julio Cortázar el defineix pel seu efecte, mentre que el conte és d'efecte únic, ja que s'explica una història, a la novel·la la voluntat és més global.

 

El cavall que va escapar 

l nord de la Xina, hi ha la Gran Muralla, una muralla de milers de quilòmetres que separa grans ciutats de planes extenses i plenes d'herba.
En aquelles planes, hi vivien molts pobles que tenien una gran habilitat en muntar a cavall. Allí, tenir un bon cavall era una gran fortuna, potser, la més gran fortuna de totes.
En Sai Weng era un granger que tenia si no la millor, una de les millor eugues de tota la regió. Era molt forta, marró, amb una crinera impecable i uns ulls brillants.
Un matí, en Sai Weng va sortir de casa seva per anar a mercat i va veure que la seva euga no era a l'estable. La corda amb què la mantenia lligada a les nits estava trencada. No sabia si s'havia escapat o si la hi havien robat.
Al cap d'una estona, se'n va anar al mercat i la verdulera li va preguntar:
—Què fas que no et veig muntat a la teva euga? Està malalta?
—No –va respondre en Sai Weng–, m'he despertat aquest matí i ja no era on l'havia lligat.
Però en Sai Weng no es veia trist. De fet, tenia la mateixa expressió calmada de sempre.
Ben aviat, es va escampar la notícia i tot el poble sabia de la desgràcia d'en Sai Weng. —Però està sent molt valent —deien els veïns—, ha d'estar destrossat per dins.
El ferrer li va comentar:
—Fas bé de somriure, però sabem que el teu cor suporta una pena molt gran, ja que perdre la teva euga és la desgràcia més gran que podies haver patit.
En Sai Weng no va acceptar aquest condol, i va respondre:
—Qui diu que això ha estat una desgràcia? Ningú pot preveure com aniran les coses.
I, de fet, tenia raó. Un mes després que la seva euga desaparegués algú va picar la porta de casa i, en obrir, va resultar ser l'euga que havia tornat sana i estàlvia. A més, no havia tornat sola, sinó que havia conegut un magnífic cavall blanc que s'havia quedat amb ella.
Ara, els vilatans estaven morts d'enveja. En Sai Weng no només tenia un cavall, si no que en tenia dos i de magnífics. El ferrer li va donar la seva més sincera enhorabona:
—Mira que tots estàvem afligits per tu, i resulta que ets l'home més afortunat de la terra!
I en Sai Weng, molt tranquil, va tornar a respondre:
—I qui pot dir si això és bona o mala sort?
En tornar a casa, va trobar que seu fill havia intentat pujar al cavall blanc. El cavall no només no s'havia deixat muntar, si no que en resistir-s'hi, el seu fill havia caigut i s'havia  trencat una cama. Va dur el seu fill al metge, que el complanyia de la mala sort que havia tingut. Altre vegada, en Sai Weng, molt tranquil, va respondre:
—No puc dir si això és bona o mala sort.
Uns dies després, una notícia esfereïdora va recórrer el poble: havia esclatat la guerra i el reclutador de l'emperador s'encaminava cap a la vila a buscar tots els nois que poguessin lluitar.
I així ho va fer, tots els nois joves del poble van ser reclutats excepte el fill d'en Sai Weng, que amb la cama trencada no podia servir a l'exèrcit.
Aleshores sí que va ser l'autèntica enveja del poble! Tothom li deia:
—Quina sort que has tingut, el teu fill sobreviurà i estarà amb tu per cuidar-te quan siguis gran.
I un altre cop, en Sai Weng els responia:
—I qui pot dir que això és bona o mala sort?



    2. Explica el conte que més t'agradi i per què. Pensa a penjar imatges de tot. 

 El meu compte preferit es el  de la CENICIENTA , per que me agrada pensar de que pot veure un princep que te estimi tant i te cuidi com una princessa .