La poesia oral: gèneres, funcionalitat i pervivència és
un llibre coordinat per Jaume Guiscafrè i Caterina Valriu , que està
editat per Publicacions de l'Abadia de Montserrat i el Departament de
Filologia Catalana i Lingüística General i Edicions UIB (2007).
Els textos que
integren aquest volum tenen com a denominador comú la voluntat
d'explorar el complex món de la poesia oral en alguns dels gèneres que
la conformen, en l'àmbit de la llengua catalana i essencialment des
d'una perspectiva funcional i sincrònica.
El llibre inclou nou estudis, tots realitzats per especialistes en la matèria, sobre un aspecte o un altre de la tradició popular vinculada a la creació poètica. Així, Carme Oriol aprofundeix en la baladística; Jaume Guiscafrè analitza les diferències entre la balada i el romanç, mentre que Josep M. Esteve posa de manifest com els materials orals que conformen els jocs i les cançons del repertori infantil són peces funcionals que faciliten un gran nombre d'aprenentatges a un ampli ventall d'edats. Antoni Serra analitza algunes de les balades catalanes més freqüents i Felip Munar sintetitza al seu estudi els principals recursos que cal posar en pràctica per compondre gloses, mentre que Caterina Valriu treballa sobre el corpus de les gloses populars mallorquines que parlen de les dones en la seva relació amb l'altre sexe.
Joan Borja demostra en la seva aportació com les formes expressives pròpies del folklore són el substrat poètic sobre el qual es construeix l'estètica d'un gran nombre de cançons dels cantautors adscrits a l'anomenada Nova Cançó; Víctor Gómez Labrado fa una acurada revisió de les balades que conformen el corpus del comte maleït i condemnat a vagar eternament com una ànima en pena per les seves malifetes; i, finalment, Bàrbara Sagrera revisa la funcionalitat dels proverbis.
El llibre inclou nou estudis, tots realitzats per especialistes en la matèria, sobre un aspecte o un altre de la tradició popular vinculada a la creació poètica. Així, Carme Oriol aprofundeix en la baladística; Jaume Guiscafrè analitza les diferències entre la balada i el romanç, mentre que Josep M. Esteve posa de manifest com els materials orals que conformen els jocs i les cançons del repertori infantil són peces funcionals que faciliten un gran nombre d'aprenentatges a un ampli ventall d'edats. Antoni Serra analitza algunes de les balades catalanes més freqüents i Felip Munar sintetitza al seu estudi els principals recursos que cal posar en pràctica per compondre gloses, mentre que Caterina Valriu treballa sobre el corpus de les gloses populars mallorquines que parlen de les dones en la seva relació amb l'altre sexe.
Joan Borja demostra en la seva aportació com les formes expressives pròpies del folklore són el substrat poètic sobre el qual es construeix l'estètica d'un gran nombre de cançons dels cantautors adscrits a l'anomenada Nova Cançó; Víctor Gómez Labrado fa una acurada revisió de les balades que conformen el corpus del comte maleït i condemnat a vagar eternament com una ànima en pena per les seves malifetes; i, finalment, Bàrbara Sagrera revisa la funcionalitat dels proverbis.
Un llibre fantàstic per a conèixer el nostre folklore, analitzar-lo i difòndre-lo. Són els nostres arrels poètics!
1. Fes un resum del que s'explica a n'aquesta entrada. Cerca informació sobre la poesia oral en general.
El deseo de manifestar los sentimientos y de
relatar los sucesos más destacados en canciones es un impulso universal
de todas las épocas y pueblos. En todas las literaturas vernáculas el
verso nació antes que la prosa. Debe recordarse que en la Edad Media
apenas había gente que supiera leer y escribir. Hasta el siglo XIII no
comenzó a escribirse prosa en castellano y, en general, las personas
cultas optaban por el latín como vehículo para los textos escritos.
Resulta natural, entonces, que en una sociedad en que la mayor parte de
la gente tenía acceso a las obras literarias sólo en forma oral, se
prefiriera el verso, que era más fácil de memorizar y que podía ir
acompañado de música.
1.1. ANONIMÍA Y TRADICIONALIDAD
Por su propia naturaleza, la poesía oral era y es anónima. Esto no
significa que los poemas o canciones carezcan de autor. En el origen de
toda composición hay siempre un creador individual, pero ese poema, al
ser cantado o recitado por las gentes, pasa a ser sentido como propiedad
común, transformándose así en una pieza tradicional
(del latín trahere, 'llevar, arrastrar, tomar para sí'). Al ser
transmitido de boca en boca, cada cual introduce las variaciones que le
parece en la letra o la música, bien para adecuarlas a nuevas
circunstancias, bien porque confunde las palabras o no recuerda los
versos al pie de la letra. Por ello, pueden existir múltiples versiones
de una canción lírica o, como veremos, de un romance.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada